Al’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació (el Diari va guanyar-ne un), el Carles Francino va etzibar-nos en to greu que pinta fatal. «Fa molt mala mar», va dir. Em fa l’efecte que la veu mig buida, cosa que em costa, optimista de mena com soc —n’hi ha que m’acusen de naïf—. També penso que el seu diagnòstic de mala maror amaga una realitat més aspra i cantelluda: que la nostra generació, la del Francino i meva, deixem un món pitjor del que vam rebre. Pitjor en el sentit de menys esperançat, com mancat de recursos i empenta per regenerar-se.
Jo confio molt en les generacions que venen i tinc el convenciment que podran remuntar, navegar la mala mar i sortir-se’n. He llegit no fa gaire una entrevista amb el Ricardo Piñero, un catedràtic d’Estètica de la Universitat de Navarra que sempre té les classes plenes. «El que més em crida l’atenció dels joves és que no es miren als ulls, un símptoma d’incomunicació interior», diu.
A la nostra quinta encara li’n queden alguns, pocs, anys. Potser els podríem aprofitar per empènyer els joves a pensar per ells mateixos, a viure les seves vides i a assumir en primera persona les seves idees, virtuts i defectes, a examinar les coses amb cura, a aprendre a mirar el món i, sobretot, a estar pendents dels que tenen al costat, també de nosaltres, els boomers. Perquè sense els altres no són res.
Lo más leído
Lo último