Homenatge als mestres que deixen empremta

Crec que no m’equivoco si dic que a l’etapa de formació més bàsica de la vida, la de l’escola, sempre hi ha un professor o professora que ens marquen. I ho fan de moltes maneres: inspirant-nos, animant-nos, escoltant-nos, comprenent-nos com cap altre professor o professora. Són clau en el moment que triem què volem ser de grans; i si no ho sabem encara, ens ajuden a descartar el que no ens agrada. Són els qui contribueixen a modelar la nostra personalitat, perquè d’alguna manera ens hi veiem reflectits. És en ells en qui ens projectem en aquesta edat d’incerteses. En el meu cas, n’hi va haver més d’un a l’escola Turó, però en els anys previs a la universitat, un de qui guardo un gran record (i ell ho sap) i qui s’acaba de jubilar: Xavier Olloqui.

Recordo que dos anys abans d’anar a la universitat ja havíem de triar les assignatures que marcarien les nostres carreres. Amb 15 o 16 anys jo tenia el cap com un timbal. Dubtava entre escollir el que m’agradava –les lletres, la història, l’art...– o el que em deien que em podia assegurar un futur més pròsper –les ciències (no les pures, però sí les mixtes que teníem més sortides que les lletres)–. En pocs dies vaig passar de ciències, a mixtes, per acabar fent més humanitats. En Xavier, a l’escola, tenia fama de bon professor d’Història i, particularment la de l’Art. Era exigent. Temut per les seves correccions. Però s’explicava bé i amb bons materials. I jo em sentia atret per la Història de l’Art. En aquell curs, però, l’assignatura no tenia molta acceptació. Pocs l’havien demanat. Calia fer un grup prou gran per a justificar l’assignatura davant l’escola. Amb quatre o cinc companys –no n’érem més– ens vam animar, i en Xavier també. Aquells tercer de BUP i COU van ser dos anys magnífics de transitar entre obres d’art i pura història que no només ens explicava aquell passat, sinó també el nostre present. L’elecció de l’assignatura em va obrir la porta a l’excepcional oportunitat no només d’unes assignatures fascinants, sinó també a fer-ho amb un grup reduït –un luxe en les massificades aules d’assignatures regulars– que permetien debats, converses i proximitat amb el professor per l’anàlisi dels fets i les obres escollides.

Aquest article és un petit homenatge al Xavier; i a tots els i les mestres que ens fan millors persones

Amb en Xavier vam planificar un viatge poc comú –i crec que no massa ben vist aleshores per la direcció de l’escola– a Florència, per veure de primera mà el Renaixement en els seus edificis o de les obres amagades i conservades als seus museus com la Galleria degli Uffizi, una de les pinacoteques més conegudes del món, o la Galleria dell’Accademia, on s’exhibeix la imponent escultura del David de Michelangelo Buonarroti. Un viatge que en Xavier va batallar davant la direcció de l’escola per fer-lo possible, en la preparació del qual els alumnes hi vam posar tota la il·lusió, malgrat que, per un inconvenient de darrera hora, jo vaig ser l’únic entre els meus companys, que no vaig poder anar. He de dir, però, que més de vint anys després, passejant per primer cop per Florència, em vaig poder treure aquella espina tot gaudint d’una ciutat meravellosa on, a cada carrer i a cada visita que feia, m’imagina, un bon grapat d’anys abans, els meus companys acompanyats del professor Olloqui, gaudint de l’art i les seves explicacions. Amb en Xavier hem continuat parlant. No sabia que aquest any es jubilava. Els seus companys el van homenatjar en els últims dies d’escola. Crec que aquell homenatge no era complet. Faltàvem centenars d’alumnes que vam passar per les seves classes. Classes on –en el meu cas, i segur que en el de molts d’altres– ell va saber abocar el seu coneixement, la seva passió, però també la seva capacitat de diàleg, d’escoltar, amb un sentit de l’humor que tenia com a característica una rialla explosiva que anava de més a menys.

Aquest article és un petit homenatge al Xavier, sí; però també a tots els i les mestres que amb el seu esforç, la seva entrega, i el seu compromís, ens fan millors persones i més preparades per la vida; que ens posen un cuc a dins que esperona una passió o una inquietud que només cadascú de nosaltres sabem que tenim, però cal algú com ells per alimentar-lo i fer-lo gran. Són aquells mestres que ens fan canviar, ens milloren com a persones; i ho saben fer d’una manera com cap altre mestre sap.

Gràcies, professor Olloqui, i gràcies a tots aquells professionals que –com el Xavier– han fet i fan que siguem millors persones.