El terrible mapa mut

L’ús de la tecnologia a les aules no és una novetat. Quan estudiava primària en un col·legi de monges, i d’això fa més de seixanta anys, van introduir a classe una innovació electrònica anomenada Mapa mudo. Consistia en un mapa d’Espanya amb les capitals de província localitzades amb llums, però sense el nom de la ciutat. La mestra, una monja, ens feia sortir a la tarima i ens feia assenyalar amb un regle electrònic la capital de província que preguntava. Si encertàvem, el mapa encenia una llum verda i emetia un so amable. En canvi, si no endevinàvem la localització, apareixia una llum vermella amb un dring esquerdat. El Mapa mudo provocava molt neguit i molta tensió a l’aula. Hi havia un alumne, de cognom Manzano, que cada vegada que el feien sortir a passar la prova del mapa vomitava dels nervis. Engegava una buidarada que obligava a suspendre la classe per netejar la tarima. Quan feien la llista per passar per l’enginy pedagògic, tothom volia anar després del Manzano. Gairebé segur que t’estalviaves la prova per l’obligada presència del servei de neteja. Encara que fos de manera no volguda, l’incòmode acte reflex del Manzano el va deslliurar del Mapa mudo. No hi havia cap monja que s’atrevís a fer-lo pujar a l’estrada. Avui en dia, la canalla està molt adaptada a la tecnologia. Massa i tot. Les prohibicions de mòbils, tauletes i pantalles a les aules serviran de poc si l’educació per a un ús adequat dels dispositius no comença a la llar. Allò que abans provocava tragits, ara causa addiccions. No l’encertem.