Enmig de les places vives i les carpes plenes del Trapezi d’enguany, un personatge singular ha captat l’atenció i el cor del públic: l’Uco. Amb el seu ‘cuevanuco’ al cap i una mirada que oscil·la entre la sorpresa i l’esperança, aquest veí ‘ben diferent’, sortit d’un altre temps o potser d’un altre món, arriba per conèixer la gent del poble... i per recordar-nos alguna cosa essencial.
L’espectacle de Nando Caneca, una combinació deliciosa de circ, màgia, humor i teatre gestual, s’endinsa amb lleugeresa però amb profunditat en la temàtica de la transformació dels pobles, la pèrdua dels costums i la migració constant cap a la ciutat. Uco és, en aparença, un xou divertit, ple de gags, equilibris absurds i cançons que arriben al somriure. Però sota la capa d’humor i encant rural, s’hi amaga una reflexió clara i crítica sobre la societat contemporània.
Amb habilitat gestual, recursos de pallasso clàssic i un ús acurat de la màgia i l’objecte, l’Uco ens condueix per una història sense argument lineal, però plena de moments que evoquen la vida rural d’abans, una celebració senzilla. En aquest sentit, l’espectacle juga a recuperar una quotidianitat gairebé oblidada i a presentar-la com si fos una troballa excepcional.
Tot i el to humorístic que recorre tot el muntatge, amb moments de pura delícia visual, Uco s’impregna d’un to quasi melancòlic. Hi ha una sensibilitat subtil que travessa l’espectacle i que interpel·la des del no dit: la despoblació rural, la uniformització cultural, la pèrdua dels ritmes lents i de les relacions de proximitat. L’Uco no només vol conèixer la gent del poble, sinó que, en el fons, vol formar part d’una comunitat que ell pressent que s’esvaeix.
‘Uco’ és un homenatge a la vida rural, però també una crítica velada al món que l’esborra
Aquest contrast entre la forma lúdica i el fons crític és un dels grans encerts de Nando Caneca. Sense caure en el discurs explícit, l’espectacle llança una mirada irònica però tendra cap a les societats consumistes i urbanitzades, que han deixat enrere el valor de la simplicitat, del temps compartit, de l’artesania del viure. La figura de l’Uco es converteix, així, en una mena de mirall: ens fa riure mentre ens fa pensar. Ens fa jugar mentre ens fa recordar.
Caneca aconsegueix, sense paraules però amb una expressivitat desbordant, confrontar-nos amb la realitat d’un món que canvia massa de pressa, on la vida senzilla i comunitària del poble és empesa per la velocitat, el consum i la desconnexió de les arrels. Hi ha una nostàlgia dolça en l’Uco, que ens convida a recordar, a reconèixer-nos en allò que potser ja hem oblidat.
Un dels aspectes més destacats de l’espectacle és la seva capacitat d’interacció amb el públic. L’Uco no actua des de la distància, sinó que trenca la quarta paret de manera constant i natural. El públic no és només espectador, sinó còmplice, part de l’univers que es construeix en escena. Aquesta proximitat, que Caneca domina amb ofici i delicadesa, reforça encara més el missatge de comunitat i de pertinença.
En definitiva, Uco és un homenatge a la vida rural, però també una crítica velada al món que l’esborra. Un espectacle que ens fa riure mentre ens xiuxiueja a cau d’orella: «No oblideu d’on veniu». I en aquest xiuxiueig hi ha, potser, una de les veritats més potents del Trapezi d’aquest any.