La Creu i les creus de Gaudí

Divendres Sant 17 d’abril de 1992, mossèn Ignasi Segarra predicava a Riudoms el Sermó de les Set Paraules. Va usar frases de Gaudí que encapçalaven cada capítol d’una recent biografia del genial arquitecte. A la cinquena paraula —«tinc set» — li sorgí la idea de promoure el procés de beatificació d’Antoni Gaudí, com una voluntat de Déu que es manifestava.

A Barcelona, el bisbe auxiliar Joan Carrera acollí la idea. Ara bé, l’arxidiòcesi com a tal no s’hi va voler implicar. L’arquebisbe ens explicà que, sent Gaudí un laic, era més coherent que en promogués la beatificació una associació de laics i no l’arquebisbat, més apropiat per a un prevere. D’altra banda, els informes de què disposava, que recollien les opinions del moment, n’eren contraris. També valorava que l’arquebisbat, propietari de la Sagrada Família, no fos acusat de promoure la beatificació de Gaudí per fer negoci.

Amics canonistes de la Universitat Gregoriana (dels Jesuïtes), de la de Navarra (de l’Opus Dei) i de l’Arquebisbat de Barcelona, ens van confirmar que una associació civil està legitimada pel dret canònic per a promoure el procés de beatificació d’un laic. El 10 de juny del 1992 vam constituir a la Generalitat l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí. L’arquitecte José Manuel Almuzara n’acceptà la presidència. Vam llançar la idea a l’opinió pública mundial. Fou ben rebuda excepte a Catalunya, on part del món intel·lectual tenia a Gaudí per qualsevol cosa menys per un bon cristià: un artista estrambòtic i drogoaddicte, lliurat a la màgia, la càbala o l’esoterisme, afiliat a sectes anticlericals, etcètera.

Foren set anys de lluita amb la premsa, les ràdios i televisions, a les sales de conferències, a les parròquies. Els atacs agressius de l’escultor cristòfob Josep Maria Subirachs i d’altres ens confirmaren que estàvem en el bon camí i que pagava la pena.

Quan s’obrí oficialment el procés canònic, el 12 d’abril del 2000, la biografia de Gaudí inicial escrita el 1992 s’havia enfilat a més de 1.800 pàgines. Havíem investigat de manera gairebé exhaustiva el que explicaven les persones que tractaren Gaudí (en quedaven cinc de vives), els fills, nebots i nets dels qui ja havien traspassat; i tots els escrits publicats o inèdits de contemporanis de l’arquitecte i dels estudiosos posteriors.

Apareixia un home que als quaranta-dos anys va escollir lliurement ser cristià i ho posà en pràctica a fons fins l’últim dia. Seguir Jesús es fa portant la creu, cada cristià la seva. La de Gaudí fou sobretot fer la feina d’artista amb tots els seus talents, treball que ell qualificava de «lacerant», que donà com a fruits meravelles que fan la vida més bella i sobrenatural a milions de persones.

La creu de Gaudí esdevingué més pesada quan l’Arquebisbat de Barcelona, aprofitant l’orfenesa dels nets de Josep Maria Bocabella, assolí la propietat de les obres de la Sagrada Família. Feu fora als laics i hi posà els canonges a manar. Gaudí fou transformat en un empleat de l’Arquebisbat. Potser si els propietaris i promotors haguessin continuant sent laics, Gaudí hauria pogut acabar la Sagrada Família en vida seva, tal com havia pactat amb Josep Maria Bocabella, el seu client, el llibreter fundador i promotor de la basílica.

Uns anys després, l’Arquebisbat volgué retallar el projecte de Gaudí i reconvertir el que s’havia fet en una parròquia. Gaudí s’hi oposà amb totes les forces. La creu es feu encara més dura passat el temps, quan l’Arquebisbat va decidir paralitzar indefinidament les obres. Gaudí, que ja feia anys que havia renunciat als honoraris, sortí ell mateix al carrer a captar els diners necessaris.

Podem afirmar que avui existeix la Sagrada Família gràcies a la tossuda fe en Déu i la seva providència de Gaudí, a l’esperança sobrenatural i a la immolació per amor a Déu i als homes de Gaudí. Va trobar un aliat fidel en el cardenal Vidal i Barraquer, qui el 1921 beneí la primera pedra de la nau, la continuació de la qual va quedar en mans de la Providència i de la intercessió de sant Josep. En aquella etapa, Gaudí es referia a Déu com «el meu client», «l’Amo de l’obra».

Cal afegir a les creus de Gaudí el reumatisme, que patí el nen Anton fins als sis anys i reaparegué en la vellesa. També la frustració que ell, inclinat al matrimoni i il·lusionat a tenir mainada, no va poder formar una família, ja que totes les dones que va estimar li van donar carabassa, sigui per casar-se amb altres o per ingressar al convent. I el caràcter “de llamp” que Déu li havia donat i sense el qual no hagués pogut escometre les adversitats. Gaudí va mirar de domesticar-lo lluitant contra si mateix, sense aconseguir-ho.

La Creu de Jesucrist coronarà el 10 de juny de 2026 l’edifici de la Sagrada Família, que és l’exteriorització material de l’ànima de l’home Antoni Gaudí.