Lleó XIV vist per ell mateix

Lleó XIV va concedir algunes entrevistes quan era prefecte dels bisbes que deixen entreveure les seves prioritats sobre qüestions que cremen dins l’Església. No hauran canviat gaire, ara que és Papa. Es coneix que no pretén agradar a tothom. Tampoc vol incendiar res. Sembla un home de cor, que procura que la paraula sigui bàlsam. Sobre la unitat a l’Església catòlica, diu: «La manca d’unitat és una ferida», per indicar que el desordre no fa Església. Aló, sínode alemany. Sobre els laics, en línia amb Francesc: «Hem de veure el laic com un laic». Diràs: quina obvietat. Sí, però tant els clericals com els messianismes espirituals malentesos en prendran calendari. Lleó XIV no vol laics disfressats de sagristans, sinó cristians arrelats al món, conscients de la seva vocació baptismal. Si això funciona, diu, «començarem a viure amb més claredat». Missatge directe: més testimoni quotidià. Tercer, els abusos. No s’hi val tirar palla als bous: «El silenci no és solució». El Papa reclama transparència i responsabilitat i no parla en abstracte. Sap que sense veritat no hi ha perdó. L’Església, diu, ha de posar-se al costat de les víctimes. Tot el que no sigui això, perpetua la ferida. Last, but not least, el pluralisme. Defensa el diàleg, però rebutja la «diversitat sense criteri». Si una ideologia et segresta —alerta— «ja no puc dialogar». Pluralitat, d’acord; dissolució de la veritat, nah.