La felicitat i la virtut

Alasdair MacIntyre ha mort aquesta setmana. Era un filòsof moral escocès conegut sobretot per la crítica a l’ètica de modernitat. MacIntyre entén que els principis no són el punt de partida de la moral, sinó que els descobrim a mesura que actuem i aprenem què és realment bo. És del bé que es deriven la llei i el deure, i no al revés, com defensa la modernitat il·lustrada. En aquest sentit, la llei és sobretot una mena d’informació: ens indica què és el millor per a nosaltres, i la seva qualitat depèn de com s’ajusta a la naturalesa humana. En canvi, per a la modernitat, la llei és primer que res un mandat. Aquesta manera d’entendre-la crea el problema típic de l’individualisme: com compaginar el respecte de la llei i, alhora, seguir els interessos i béns personals. Per això, constantment ens preguntem per què l’hauríem d’obeir. La proposta de MacIntyre també evita un altre problema del pensament modern: el conflicte entre deure i felicitat. Si el deure —entès no com allò que ens manen, sinó com el nostre autèntic bé— coincideix amb el que ens fa créixer com a persones, llavors també coincideix amb la nostra felicitat. D’aquí prové el valor de la virtut: actuar bé, fer les coses amb excel·lència, és també aprendre a gaudir fent el bé. Per això, per a la persona virtuosa, la felicitat és el fruit natural de la seva manera de viure. ACS, Alasdair McIntyre.