Catalunya pacificada, Espanya embogida

El PSOE fa bandera d’haver pacificat Catalunya. Si es mira el panorama a vuit anys del referèndum de l’1-O, no se li pot negar una certa raó. La primera Conferència de Presidents autonòmics a Barcelona havia de certificar aquest nou estat de coses. La «pacificació», però, és com pegar a un nen. Catalunya s’ha tornat previsible i covardota, certament, amb una política anestèsica i paralitzada, amb els soi-disant independentistes es barallen com a gats aviam qui omple més el cove menter no plega cap ni un. Administrar el país té mèrit, esclar, però tampoc fem els gegants. Administrar Espanya, en canvi, ja fa més costa amunt, perquè ha entrat en una fase de deliri, a cavall entre el sainet i la distopia. La conferència de Barcelona ha certificat la paràlisi catalana (l’altra narrativa en diu un país normal: tria la que vulguis). També, però, és una radiografia del desastre espanyol. El Govern central portava a Barcelona una proposta de fons de 7.000 milions d’euros per habitatge. Però res. No volen res. Només obligar que es parli castellà. No hi ha acords. Ni voluntat. Ni formes. Hi ha uns barons regionals exaltats, acusacions creuades, crispació de saló i una dreta disposada a fer-ho saltar tot, un esperpent que diumenge es representarà a Madrid amb una consigna demolidora —mafia o democracia— que busca la ruïna institucional. Espanya no es trenca per Catalunya. Es trenca per Madrid.