Estic molt il·lusionat

El Barça de Guardiola era millor. Simplement, era impossible guanyar-los. Però el de Flick és increïble. Semblant al dream team: entrenador kamikaze, joves sense por, gent entregada... A més, té d’especial que els jugadors són molt culers i que l’estrella és català, parla català. Són nois que l’última Champions, el 2015, eren nens. A l’equip del Pep, Messi ja havia jugat unes semis de Champions. Hi havia Eto’o, Henry, Alves, Piqué, Puyol, Xavi, Iniesta... Eren cracs. L’equip de Flick és juvenil! Ara, amb un carisma inigualable. Casadó el volien cedir al Depor. Cubarsí i Lamine podrien estar jugant amb els juvenils, literalment. A Raphinha tothom el volia vendre. Íñigo havia de venir fa anys però alguns jugadors el veten perquè no li tregui el lloc a Mascherano. Szczesny és un porter retirat i fumador. Gavi torna embogit d’una lesió d’un any. I el context: el club arruïnat, el Madrid fitxant tots els cracs, un arbitratge de lladres, la Liga en contra, la persecució mediàtica... És un arc narratiu digne de Hollywood. Aquí ho normalitzem, però no té res a envejar a trames com Moneyball o Invictus. El David Carabén té raó: el relat és del Barça, d’aquest Barça increïble. Jugadors que van a Canaletes o que agafen el Bicing per anar a veure un company a l’hospital? Mai vist. I Lamine va pel camí de ser Pelé. Canvia el Mundial del 1958 amb disset anys per l’Euro del 2024 amb setze i el palmarès és igual o millor. Això: molt il·lusionat.